Jaume Vicens Vives va nàixer el 16 de juny del 1910, i es va morir, amb poc més de 50 anys, el 28 de juny del 1960. Enguany, doncs, l’Any Vicens Vives commemora el centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu prematur traspàs. La trajectòria de Vicens Vives, doncs, no quedà estroncada únicament per la guerra del 36, sinó també per una malaltia que l’abaté en mig d’una carrera ascendent. Tot i amb tot, deixava enrera més d’un quart de segle de carrera historiogràfica. És cert que en el mig segle que s’hi ha escolat, el llegat de Vicens Vives ha passat per una fluctuació de valoracions. Bona part d’aquesta fluctuació la podem capturar en un dels moments primerencs de l’historiador, el 1935, als 25 anys, quan apareixia com un dels exponents d’una generació nova.
Les funcions de la història
La història és la informació que ens arriba d’èpoques pretèrites mitjançant diversos canals. L’expressió textual d’aquesta història és la historiografia.
El dimarts de la setmana passada, al local de l’Associació de Veïns de Can Clota i Can Cervera, sota els auspicis de la plataforma cívica Esplugues Decideix, es va celebrar un debat sobre la independència de Catalunya. Els dos participants, Santi Campo (partidari d’una Espanya federal o confederal) i Carme Porta (propugnadora d’una Catalunya independent) centraren les seves intervencions en la realitat política i econòmica del present, i de les projeccions possibles d’aquesta realitat. No obstant això, una de les primeres intervencions posteriors del públic insistia en la rellevància de la història i, particularment, de l’ensenyament de la història. I és que les projeccions del present en el futur són orientades per la història.
Però, quina història? En el debat, Campo i Porta coincidien a blasmar aquella història oficial que s’ensenyava en les escoles del sistema educatiu espanyol fins fa quatre dies. La visió teleològica de la «unitat d’Espanya» (sense Portugal) volia esborrar qualsevol qüestionament crític. Però també era la visió monolítica d’aquesta «història nacional» en altres aspectes, la que era qüestionada en el debat. Campo recordava que no hi ha cap història, sinó històries, o diferents perspectives de veure la història. I Porta es feia ressò de la ‘superació’ d’aquella ‘història dels esdeveniments’, d’aquella ‘història de reis i batalles’, per part d’una història de la vida quotidiana, atenta als fets socioeconòmiques i a la realitat de les masses populars.
El context de 1935
Vicens Vives tenia 21 anys el 1931, és a dir encara era menor d’edat i no disposà de dret de vot ni en les eleccions municipals del 12 d’abril, ni en les des les Corts Generals espanyoles, ni en el referèndum sobre l’Estatut de Núria del 2 d’agost. Tampoc no era major d’edat el 1932, quan les Corts espanyoles aprovaren finalment l’Estatut d’Autonomia, retallat, i entrà en funcionament la Generalitat de Catalunya (fins llavors encara provisional). Ni tan sols era major d’edat quan, el 25 de maig del 1933, entrà en vigor l’Estatut Interior, que bastia l’engranatge institucional de l’autonomia del Principat.
En canvi, ja és major d’edat i graduat en història, quan les eleccions de la tardor del 1933 obren el govern de la República espanyola al Partit Radical. I ho és també quan esclata el conflicte al voltant de la Llei de Contractes de Conreu, l’any següent. I ho és, el Sis d’Octubre, quan la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola és efectivament aturada per les tropes lleials al govern espanyol de coalició entre radicals i cedistes. L’Estatut d’Autonomia fou suspès, i el Principat quedà sota la jurisdicció d’un Governador General, nomenat directament pel govern espanyol. El govern de la Generalitat de Companys fou destituït, i els seus membres, condemnats a presó.
Rovira i Virgili ataca el jove Jaume Vicens
La polarització social que acompanya el desenvolupament del sistema econòmic capitalista s’ha de traduir per fina força en tots els àmbits. En la primera meitat dels anys 1930, a tot Europa, a Nord-amèrica, al Japó, etc., trobem una ‘radicalització’ política, que coincideix amb una Gran Depressió d’abast internacional. Les insurreccions anarquistes de l’Alt Llobregat en són una expressió, però també ho són les respostes creixents del bloc conservador, que exhala també les seves propostes ‘revolucionàries’ i ‘insurreccionals’. Però també en el ‘mig’ d’aquesta polarització, trobem uns ànims encesos.
Antoni Rovira i Virgili, el 7 d’agost del 1935, publica a La Humanitat una article que du per títol ‘La joventut intel·lectual catalana’. Rovira té 53 anys, i és un home de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). L’any anterior ha conclòs la publicació d’una Història nacional de Catalunya (1922-34). En l’article, Rovira fa una tirada contra ‘alguns joves investigadors de la història catalana’.
Rovira reconeix que aquests joves compten ‘amb una preparació i un utillatge científic superiors als de la gran majoria de llurs col·legues d’alguns lustres enrere’. Però els retreu que ‘mostren, més que un criteri objectiu, una prevenció contra el punt de mira nacional de la història’. Efectivament, segons Rovira, ‘aquests joves es pensen que, per a laborar en la tasca de la recerca i la crítica històriques, la flama del catalanisme és un destorb, i fullegen els registres dels arxius amb una fredor que, en comptes de fer més clara llur visió del passat, els inhabilita per comprendre’l i per a penetrar en la significació dels esdeveniments i en l’ànima dels personatges’. En resum, diu Rovira, ‘un observador fred no és un observador clarivident’. Per Rovira, ‘la història nacional és un cos viu i bategant’ i ‘la veritable finalitat de la història és explicar el present’
Què motivava aquest atac? El mateix article ho aclaria. Feia referència a ‘La política de Ferran II durant la guerra remença’, publicat unes setmanes abans a la revista dels Estudis Universitaris Catalans. L’autor d’aquest article era Jaume Vicens Vives («Jaume Vicens»). Rovira acusava l’autor de presentar-se com ‘un vindicador i un panegirista del Rei Catòlic’ i de no mostrar ‘sensibilitat catalanesca’. Però, encara més, Rovira afirmava que ‘el fons polític i crític del seu treball és d’una gran feblesa, d’una parcialitat accentuada i a estones d’una excessiva ingenuïnitat’ i que ‘el senyor Vicens hauria aprofitat millor la seva activitat lloable limitant-se a la publicació d’alguns nous documents que ha trobat’.
Enric Bagué, en defensa dels ‘joves investigadors’
Enric Bagué, nascut el 1900, és deu anys més gran que Vicens, i divuit anys més jove que Rovira. És un dels primers a respondre l’article de Rovira. Bagué qüestiona què entén Rovira per ‘sensibilitat catalanesca’. És una pregunta retòrica, car per Bagué aquesta sensibilitat equival a la convicció ‘que Catalunya ha de tenir la seva història feta i vista per ella mateixa’. Bagué aclareix que ell no es fa en absolut solidari amb les idees de Jaume Vicens.
Però Bagué no comparteix la visió tradicional de la historiografia catalana sobre el paper de Ferran II en el conflicte remença. Efectivament, Ferran II emprà el conflicte per afeblir la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent barceloní, tota vegada que afermava ‘l’absolutisme monàrquic’. Però calia veure si això equivalia o no a una intenció d’enfonsar Catalunya, o era una manera de posar ordre en el règim de Catalunya. Per Bagué, el perill seria que ‘la història catalana s’encaixonés en una sèrie d’idees inflexibles de les quals ningú no tingués cura de treure-la’. Bagué comparava l’aportació de Vicens (favorable a un rei Ferran II, maltractat per la historiografia romàntica) amb ‘El príncep Carles de Viana’ (obra de Manuel Cruells, que matisava la glorificació que havia fet del mig germà gran de Ferran II la historiografia catalana). Bagué es congratulava que els estudis històrics s’haguessin elevat des d’una etapa romàntica a una de científica, i que calia deixar els investigadors tranquils perquè compleixin el seu deure.
La resposta de Vicens a ‘La Veu de Catalunya’
Vicens defensava la seves conclusions sobre Ferran II i la guerra remença com una ‘posició purament històrica’. Retreia a Rovira que s’atribuís l’exclusiva de la ‘consciència nacional’, tot dient que els sentiments nacionals són ‘massa sagrats per a jugar-hi’. Vicens també recordava que les seves posicions sobre la guerra remença no eren pas cap novetat, i que eren sostigundes per Elies Serra Ràfols (llavors ja catedràtic a La Laguna, Canàries, a 37 anys).
Però en aquest article a ‘La Veu de Catalunya’, Vicens no es limita a defensar-se. I passa a l’atac, en la mateixa clau generacional que havia fet Rovira. Vicens diu:
«La historiografia catalana és un camp d’esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi han nascut. Es repeteixin les faules, es mantenen els equívocs i tots veiem com es persevera en els tòpics còmodes i perillosos. Entre tots heu creat una història de Catalunya falsa en la seva major part, i completament absurda en tractar-se de l’època de la decadència.»
Vicens considerava que la grandesa nacional de Catalunya no mereixia aquesta «història misèrrima». Feia seva també, la màxima de Charles Guignebert i d’Alfons Dopsch: ‘la història no es crea, es refà’.
La interpretació dels fets històrics, segons Vicens
Vicens també publicà un altre article a ‘La Publicitat’, dedicat ara més extensament al ‘problema de la interpretació dels fets històrics’. La clau d’aquest problema es resolia reduint tota força de valoració a la que tingueren els fets històrics quan es van produir. Això és, justament, ‘refer’ la història: ‘assimilar l’ambient de les èpoques d’estudi i traslladar amb tot el seu verisme aquest joc d’accions i reaccions humanes que constitueix el mecanisme del passat’.
Vicens diferencia, doncs, la feina de l’historiador i la del polític. El polític dedueix dels fets exposats per l’historiador unes conseqüències, amb la finalitat d’orientar ‘un poble cap a un millor reestructurament de la seva existència nacional o estatal, sigui en l’aspecte que es vulgui’. Fóra, doncs, un error ‘fer servir la ciència dels fets humans per a suportar determinades ideologies’.
Per això, diu Vicens, ‘serà un mal historiador i un mal polític el que identifiqui el segle XV amb idees pròpies de l’actual i el que interpreti una evolució històrica sobre la base del concepte que s’hagi fet personalment del món i de la vida’. Per Vicens cal felicitar-se de la fi de «l’historiador polític del segle XIX», car «feia nosa als veritables historiadors i als polítics responsables».
No vol dir això que Vicens desconegui les aportacions de la historiografia romàntica catalana. Gràcies al llur entusiasme, s’obriren «els camins del coneixement del passat de Catalunya». Però aquella síntesi històrica era massa simplista, car atribuïa «tot el bo als esforços dels catalans, tot el dolent als malèvols maneigs dels enemics nacionals». I, per tant, la nova generació d’historiadors només poden acceptar una història de Catalunya: «la que es desprengui dels documents i de l’estudi acurat dels successius ambients històrics per què ha travessat Catalunya».
El tancament de la polèmica
El 28 d’agost apareixia un article de Rovira i Virgili, en resposta a Bagué i Vicens. Rovira se sentia ferit pel fet que fos identificat amb la «història patriòtica». Rovira rebutjava precisament la «història patriòtica» «pel sentit de parcialitat i de panegíric que acostuma a tenir». No obstant, Rovira no renuncia a la «història nacional» i, assenyala que no es pot prescindir del «factor nacional» en cap dels fets transcendentals de la història catalana del Quatre-cents.
El 31, intervenia Serra i Ràfols, al·ludit inicialment per Vicens. Serra reiterava el seu parer al voltant del conflicte remença del segle XV, i considerava “desplaçat” que a partir d’aquest parer “ningú és cregués autoritzat per jutjar la mena i el grau del meu patriotisme”. Per Serra, “l’esperit nacional, sempre present, no m’ha d’entelar per res la visió dels fets passats; ni hi ha cap interès que ho faci”, ja que “com millor ens coneguem, més mestres serem de nosaltres mateixos”.
El 3 de setembre, Vicens feia una rèplica a l’article de Rovira del dia 28. Vicens passava ara al contraatac. Perquè, si bé admetia que coincidia amb els postulats presentats per Rovira en el pròleg de la «Història nacional de Catalunya», “entre el dir i el fer hi ha distàncies incalculables”. Segons Vicens, Rovira s’havia apartat sovint dels seus “bons propòsits” al llarg del text de la Història nacional de Catalunya. Implícitament, doncs, Vicens col·locava Rovira en la historiografia ‘romàntica’ o ‘patriòtica’.
El passat, el present, el futur
Quina intenció porta Rovira a carregar contra l’article d’un jove historiador sobre uns fets escaiguts quatre segles i mig enrera? A banda de la topada inter-generacional o de les discrepàncies d’interpretació dels fets, és indestriable d’aquesta polèmica la situació política del Principat de Catalunya, a la qual hem fet abans referència.
Efectivament, al Principat del segle XV trobem tres actors: el rei (Joan II i Ferran II), les institucions (la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent barceloní) i el “poble petit organitzat” (els remences al camp i la Busca de Barcelona). Segons la interpretació històrica clàssica, el rei hauria utilitzat el poble petit organitzat per tal de minar la influència de les institucions “de la terra”. I, segons la interpretació que ara fornien Serra i Vicens, el rei Ferran havia volgut limitar la influència creixent de les oligarquies (representades per la Generalitat i el Consell de Cent).
Òbviament, aquest conflicte “a tres” era fàcilment traslladable pel “gran públic” a la situació coetània de Catalunya. La Generalitat de Catalunya (restaurada l’abril del 1931) es trobava escindida entre el Govern de Lluís Companys (empresonat des del 6 d’octubre del 1934) i la Generalitat “oficial”. La darrera era presidida per Joan Pich i Pon, del Partit Radical, que era alhora “governador general de Catalunya” i “president de la Generalitat”. El govern de Pich i Pon era integrat per representants del Partit Radical, de la Lliga Catalana i de la CEDA. Aquesta situació s’havia fet possible pel conflicte al voltant de la Llei de Contractes de Conreu, que havia servit de xibolet per arrenglerar a banda i banda, els sectors propietaris (amb la Lliga Catalana i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre) i els sectors reformistes-revolucionaris (amb ERC, la Unió de Rabassaires, l’Aliança Obrera, etc.). Calia considerar que la intervenció de les autoritats militars espanyoles havia volgut arbitrar en el conflicte amb el mateix desapassionament de Ferran II?
Pot resultar primari, certament, barrejar èpoques històriques en base únicament a coincidències en el nom de tal o tal institució o en la comunitat de llengua. Però la barreja s’hi fa. El 1967, 32 anys després de la polèmica esmentada, es publicava el primer volum de l’Obra dispersa de Vicens Vives. Entre les peces incloses en aquest volum hi havia els articles de la polèmica. En el pròleg, Ramon d’Abadal enumerava els ideals de Vicens: “desenganxar la historiografia catalana i la general hispànica del gep politicopartidista que solia portar adossat, procurar endegar-les pels camins conductors a copsar les realitats vives del moment, acostar-les a la veritat dita objectiva”. El parèntesi del 1935 s’havia reproduït en una dictadura que no feia gaire que havia celebrat els seus “veinticinco años de paz”. Hom no podia sobreviure fora de la clandestinitat si no es desenganxava del “gep politicopartidista” i la visió d’un règim (espanyol) que havia arbitrat en el conflicte (català) de classe era encara molt estesa.
Dídac López
Crec que una de les funcions més importants de la història és permetre aprendre del passat per entendre el present i per construir el futur. Utilitzada la història amb aquesta utilitat social és inevitable que de vegades s’intentin establir relacions forçades relacionant situacions actuals amb situacions passades que no són comparables. No obstant, l’historiador hauria d’estudiar els documents històrics amb el màxim de rigor possible i amb les mínimes distorsions, ja que, si es falseja la història, aquesta serà de poca utilitat per a que en puguem aprendre per millorar el nostre futur.
Oriol